Primera incursió en el món Murakami. Buscaba una cosa diferent i allà estava, a punt perquè el compres i decidis que en penso. Vist que seguit des primer volum va venir el segon, queda clar que em va agradar.
No entraré a explicar arguments, això ja ho ha fet tothom; explicaré les meves sensacions que en general, són positives. L’autor mica a mica et va fent entrar a la historia de cada personatge, d’una banda l’Aomame i d’altra en Tengo, i també et va introduint mica a mica en un nou món, passem de 1984 a 1Q84 tal i com ho defineix l’Aomame, tot es semblant però amb petites diferències. Van apareixent la resta d’elements i personatges, començant per la Fukaeri i el seu llibre “Crisalide d’aire” que en Tengo reescriurà per ajudar a guanyar el premi d’autors novells, i l’Ushikawa, que al tercer llibre alternarà protagonisme amb els dos primers, i la mestressa de la mansió dels salzes i en Tamaru, en Komatsu, el grup Sagigake, el profesor Ebisuno, la gent petita… Tot un univers que atrapa i fa que en vulguis saber més.
La manera com estan estructurats els llibres, amb capítols alterns entre els personatges, ajuda a mantenir el ritme. Ara t’interesa més l’Aomame, o en Tengo, o l’Ushikawa, però sempre voldràs saber més.
...ContinuaCom qualsevol llibre de Murakami, de seguida entres en un món màgic amb moltes penombres i històries estranyes. M'ha recordat a la Dimesió desconeguda. El primer llibre, el que te crea el misteri, és fantàstic. El segon, comença a decaure en un abisme, és fa llarg, presumptuós, i molt feixuc.
...ContinuaAquest és el gust que m'ha deixat 1Q84. Dolç perquè és un llibre que està molt ben escrit. Que t'enganxa des del principi. T'enganxa pel misteri. El misteri que provoca el que els personatges es trobin en una mena d'univers paral·lel. La mitologia que envolta tot el llibre. Una sensació onírica. Un amor no resolt. Personatges enigmàtics a més no poder. Escenes de sexe a dojo. Narrat amb detall i amb molta palla. En mans d'altri potser se'ns faria pesat, però Murakami ho fa fàcil. Ho explica tot amb tanta naturalitat que no te n'adones i van passant les planes. Tot plegat enganxa.
Ara bé, arriba el final i trobo a faltar quelcom. Es deixa moltes coses per resoldre. Molts enigmes per explicar. La meva mentalitat cièncifíctica (paraula que m'acabo d'inventar) requereix més explicacions, no científiques pròpiament dites sinó més aviat explicacions sobre les regles de l'univers en que ens trobem. Com funciona. Per què hi ha dos llunes? Que és la crisàlida de l'aire? . D'explicacions ja en dona ja, però són massa enigmàtiques, incompletes, oníriques i confuses pel meu gust. Em queda el dubte si, tota aquesta mitologia que crea, és només un recurs narratiu que va utilitzant com li convé o realment la té ben pensada i construïda. Al final, es precipiten els esdeveniments però sembla com si s'hagués quedat sense espai per donar més explicacions. I mira que no ho és pas de curt. Son 3 volums plens de palla i al final es deixa coses per explicar. Potser hauria d'haver tret palla i haver aprofitat més l'espai. Però llavors potser no seria el seu estil. No ho sé. És el primer llibre de Murakami que llegeixo i no sé si aquest és el seu estil, però els altres llibres els he vist i no són tan llargs com aquest.
La primera part esgota.... La segona part no acaba d'arrencar.
Hi ha dos problemes principals:
-Les voltes i voltes que dona que no van enlloc.
-El personatge de Tengo que no s'aguanta per cap costat: un matemàtic que reescriu llibres??? La obsessió per una imatge que l'acompanya tota la vida i que de sobte desapareix i ni es pregunta per què???
Si no fos pel gran historial de l'autor i perque encara em falta el llibre 3 per finalitzar la història li baixava encara més la nota.
No sé si és cosa de la traducció o ve directa de l'autor, però l'estil literari i la redacció de la novela és desesperant. Tinc la sensació que descriu la mateixa cosa cents de vegades (cada cop que apareix) amb les mateixes paraules. Per exemple, si una pistola és negra, metàl·lica, dura i freda, cada cop que el coll de pistola apareix en la novel·la, l'autor explica que és negra, metàl·lica, dura i freda. I això passa absolutament amb tot. Això, a mí personalment, no m'agrada gens.
En definitiva, no tinc gaires ganes de tornar a llegir res de Murakami. Com a mínim en un futur prou proper.
...Continua
