Harry Potter i les relíquies de la Mort

Ja fa gairebé una setmana que he acabat de llegir l’enorme (en tamany) capítol de la saga del famós nen mag. Al llarg de set llibres, cadascun més llarg que l’anterior, hem tingut l’oportunitat de seguir les aventures de’n Harry Potter i els seus amics en la seva lluita contra qui-vosaltres-ja-sabeu (o no). És indiscutible (mentida podrida, res és indiscutible) que la sèrie té virtuts (literàries) importants com també és indiscutibles (bé... aquí és veritat) que té defectes enormes. El fenomen Harry Potter ha crescut tant i ha arribat a àmbits tan diversos que es fa difícil fer-ne una valoració objectiva (tampoc és que sigui la meva intenció, francament) en el context adequat (que vagi vostè a saber quin és). Així que anem a pams desordenats [Advertència: Si no s’ha llegit al lloro, que és possible que parli massa... els coneguts “spoilers” estan a l’aguait]:

>> La saga té un final adequat, si bé previsible i en certa manera anticlimàtic “a la Heroes”. Es prou tancat com per allunyar el fantasma d’una possible continuació. Després de tantes i tantes hores de lectura dedicades al nen mag dels nassos no em sento estafat, i això ja és molt. En quant a la possibilitat que molta gent tenia al cap... je je...

>> Comparteix els mateixos problemes que els darrers llibres, a saber, unes frenades de ritme fora de lloc que, si bé és cert que contribueixen a l’atmosfera, fan que continuar llegint de vegades sigui com una etapa de muntanya al Tour de França. A canvi, els millors passatges, què són molts, són molt emocionants. En general, malgrat no ser una mestra de la ploma i tenir una pesada tendència a l’excés de detallisme irrelevant, la Rowling escriu bastant millor que milers d’autors de bestsellers que fan venir basques (he sentit Codi da Vinci?) amb la seva escriptura plana, repetitiva, imbècil i mancada de qualsevol pretensió d’estil o intel•ligència. La saga té prou interès com per a justificar la lectura de tots els volums si el què es busca és entreteniment. Seria útil una indicació del tipus “aquestes 100 pàgines te les saltes”, però vaja, asseguren bones estones i una experiència estètica interessant.

>> En Harry Potter no suscita el grau d’antipàtia al que ens (em) tenia acostumats. Aquí he d’aclarir què el personatge mai no m’ha caigut massa bé, però que conforme he anat llegint els diferents llibres a anat creixent en mi la sensació de què això no és del tot involuntari per part de l’autora. Ja què una de les premises dels llibres és que cadascun d’ells relata un any de la vida dels personatges, fins arribar a la majoria d’edat de’n Harry, el nano travessa una edat del gall dindi una mica complicada (i no és per a menys...). En aquest sentit el(s) llibre(s), que és de tot menys realista, és un bon retrat d’un adolescent que ha d’anar prenent les regnes de la seva vida, descobrint els grisos entre els blancs i els negres de les persones que fins aleshores ha admirat o menyspreat i enfrontar-se amb pors que semblen invencibles.

>> El to general d’aquest setè llibre és bastant més fosc que el dels anteriors, cosa que s’agraeix. Per les caigudes de ritme que ja he esmentat, de vegades dona la sensació d’estar entre bastidors quan tota l’acció passa a l’escenari, però a risc de contradir-me us diré què com a opció narrativa em sembla més que justificada, ja que emfatitza certa atmosfera de “Harry Potter contra el món” que és més que adequada per a la conclusió definitiva de la història. Mai en Harry Potter havia estat tan sol, tan angoixat i tan ple de dubtes.

En definitiva, si jo, què no sóc ningú, hagués de puntuar aquest llibre i la saga en general li donaria un bé alt (notable baix si m’apures). El recomanaria sense dubtar a qualsevol adolescent a qui li agradés llegir i a qualsevol adult amb interès per la literatura juvenil i fantàstica. I què collons... he gaudit com un nen!

Ara desprès d'haver llegit i paït el llibre tinc la sensació de que la història del Harry Potter s'ha fet massa curta. No em malinterpreteu, el darrer llibre és moolt llarg i passen moooltes coses, però la perspectiva que tenia a les primeres novel·les era que hi havia Potter per a estona. Que la lluita entre el be i el mal s'allargaria per sempre inclús en generacions posteriors. Que els aconteixements no es precipitarien tan aviat. Que la tornada del Voldemort seria a llarg plaç. Però no ha estat així. En aquest darrer llibre l'autora ha premut l'accelerador precipitant als protagonistes, i a nosaltres de rebot, per una muntanya russa d'acció i esdeveniments gairebé ininterrompuda, amb algunes curtes pauses pel mig. Precipitant-nos com he dit cap al final de la història. Un final amb una resolució, per mi, una mica agafada pels pèls. Tot i així el viatge ha estat molt intens. Ens fa recorre tots els escenaris de les altres novel·les, ens fa rememorar tots els personatges en un camí cap als inferns del pobre protagonista, torturat brutalment penso jo, per la seva autora/creadora. I es que en aquesta baixada als inferns del Potter, crec que no pot passar-ho pitjor el pobre. No tan físicament si no també psicològicament, moralment.
El pobre noi es torturat en tots els aspectes. Perd èssers estimats. Perd amics. Perd la confiança. Perd referents i guíes. Ho perd gairebé tot per no dir tot. S'ha acabat la vida normal. El tradicional curs a Hogwarts. El cicle anual. En aquest darrer llibre, es destarota tot. I com no, la seva recerca acaba on tot va començar, on sempre ha estat casa seva, en una èpica batalla de les que tan agraden i que no podia faltar on intervé tothom, tots els amics i enemics que ha anat recopilant al llarg de 7 anys. A diferència de l'anterior llibre, en el qual vaig trobar que hi havia molta palla i costava arrencar, aquí s'espolsa tota la palla i arremet amb força des de ben be el principi fent participar a tots els personatges passats i alguns de nous i tot.
Tinc un però més, a part de la resolució final. Es tracta d'inventar coses enrera. La història de Dumbledore. Resulta difícil de justificar que tot aquest material no hagi aparegut ni ser nomenat mai abans quan en Dumbledore estava viu. Resulta poc creible que no li expliques res de tot això al Harry. El desprestigi, tota la merda que li tira a sobre la autora, només és una arma més per a minar la resistencia del Harry. Per a trencar la imatge que tenia idealitzada en Harry del seu mentor. Per esfonsar-lo més en la misèria. Perque el Harry, igual que nosaltres, no enten com es que en Dumbledore no li havia explicat res. No li cuadra. Dona-li la culpa a la teva autora, Harry!!! Ella i només ella ha embrutat la memòria d'en Dumbledore!