La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina

Seguim en aquesta segona entrega la vida del periodista Mikael Blomkvist i el de la investigadora Lisabeth Salander. En aquesta segona entrega de la trilogia Millenium, Lisabeth es veurà embolicada en la trama d’un triple assassinat relacionat amb una trama de prostitució i drogues que estan a punt de destapar en Dag i la Mia, un matrimoni que acaba treballant per Millenium.

Si us puc recomanar una cosa d’entrada, no us el llegiu fins que surti la 3a part, ja que a diferència del que passa amb la primera entrega en relació amb la segona, aquesta queda absolutament penjada al final.

Tal com ja em va passar amb el primer llibre, m’ha agradat molt aquesta continuació, tot i estar enfocada de manera diferent a la primera. En aquesta història en Mikael i la Lisabeth en continuen sent els protagonistes però el pes del llibre el porten un conjunt de personatges satèl•lit (la major part d’ells investigadors de la policia i de Milton Security). Per tant, algunes vegades sabem dels fets dels protagonistes per terceres persones, abans de saber com ha passat realment de primera mà. És interessant aquesta manera d’escriure i em recorda a vegades la manera que estan muntats els capítols de la sèrie Lost, amb les coses explicades des de punts de vista diferents amb alguns salts en el temps. Això obre molts fronts diferents per afrontar la història però va en detriment de l’aprofundiment dels personatges. En aquest sentit, en Mikael queda una mica penjat al igual que el personatge de l’Erika. No és el cas de la Lisabeth, la qual a mida que avança la història es torna un personatge més i més interessant. Relacionat amb tot plegat és fantàstic la manera que l’autor va desgranant els detalls de la vida d’aquesta jove, donant sempre només els justos i necessaris per anar seguint la història i mantenir el misteri.

Tal com em va passar en el seu dia amb l’Ombra del vent, m’agradaria molt poder visitar Suècia i en concret Estocolm a la recerca dels escenaris que descriu la novel•la (no són ni de bon tros tan bucòlics com en l’obra de Zafón, però les ganes hi són). Tal que em passa amb molts d’altres autors, no puc parar de llegir i només tinc ganes de absorbir més i més coses de la seva literatura (malauradament en el seu cas m’hauré de conformar amb la tercera part i prou).

No se si és que sóc molt influenciable o amb uns gustos molt generalistes, però sempre m’acabo enganxant al mateix que la majoria de la gent (són carn de best seller). Però què hi farem.

Tot i que el personatge de Lisbet Salander és molt bo, aquest llibre peca una vegada més d'un excés de volum amb contingut buit que no porta a res.
Exemple, en que afecta al contingut del llibre les 100 primeres pàgines que expliquen la vida de Salander a Granada? En res. Ho podia haver explicat en quatre ratlles o, com a molt, en quatre pàgines i continuar amb la història principal.
Tot i això, el primer em va agradar més.